La manifestació pel dret de l’habitatge que va tenir lloc ahir a Barcelona va superar amb escreix les previsions més optimistes, amb l’assistència de més de 20.000 persones. El rebuig del Congrés i la posterior convocatòria d’eleccions probablement han afavorit l’elevada participació.
Aquesta manifestació confirma la tendència que aquest any hem anat observant de recuperació de la capacitat de la protesta per assolir objectius socials, laborals i polítics. Els primers símptomes de represa en l’exercici del dret de manifestació es van produir en l’àmbit dels conflictes laborals, primer a la sanitat i després en l’ensenyament, on es va situar el màxim de mobilització, amb 35.000 persones, el 20 de març de 2026.
A Catalunya, després de la COVID i de l’etapa d’enorme mobilització que va comportar el procés independentista, la protesta va entrar en crisi com a instrument per assolir objectius socials i polítics. No perquè deixés de ser un recurs freqüent de mobilització, sinó perquè les grans i continuades manifestacions, actes i concentracions van demostrar una capacitat limitada per traduir la mobilització en l’assoliment dels objectius perseguits. Però els canvis de fons en el desplaçament cap a l’eix social en els espais de l’esquerra radical, l’aparició de la dreta radical amb un discurs antiimmigració i un context econòmic marcat per l’encariment de l’energia, l’alimentació i l’habitatge han configurat unes noves condicions per a la protesta.
Iniciem una etapa en què és previsible un increment de la protesta i de la conflictivitat en l’espai públic. Les mobilitzacions seran més freqüents, més diverses i més complexes de gestionar. Garantir simultàniament el dret de reunió i manifestació, la seguretat de les persones i els béns i l’ordre públic serà cada vegada més exigent.
Les mobilitzacions seran més fragmentades perquè estem immersos en una cultura social que posa l’èmfasi en la diferenciació: es busca allò que singularitza més que allò que uneix. En l’àmbit polític, això es tradueix en una major pluralitat d’actors i de causes susceptibles de generar mobilització. Aquesta fragmentació comporta més diferenciació, però també més polarització: la mobilització no es construeix només a favor d’una determinada causa, sinó també —i cada vegada més— contra un altre. Les mobilitzacions antifeixistes en són un exemple paradigmàtic.
Aquesta fragmentació de les lluites fa aparèixer nous espais de conflicte i de protesta. L’ecologisme i el primitivisme, l’anarquisme i el nihilisme, així com les lluites pel territori o contra determinats equipaments tecnològics, poden esdevenir nous vectors de protesta emergent.
En paral·lel, és previsible que la conflictivitat laboral continuï creixent. Les mobilitzacions dels serveis d’emergències, del personal docent i dels professionals sanitaris, juntament amb l’anunci d’una vaga general, apunten a una recuperació de la capacitat de mobilització del moviment laboral. Aquest increment no sembla limitar-se a conflictes sectorials, sinó que pot afavorir una extensió progressiva de la protesta a altres àmbits i una major coordinació entre diferents col·lectius. La protesta laboral pot esdevenir, així, un dels principals motors de la conflictivitat en l’espai públic durant els propers mesos.
La conflictivitat també estarà condicionada pel context polític. En el cas que es produís un govern del PP i Vox, és previsible que una part de l’oposició política i social utilitzés la mobilització al carrer com una estratègia d’erosió del Govern. Això podria contribuir a incrementar la freqüència i la intensitat de les mobilitzacions i a convertir determinats conflictes socials en espais de confrontació política.
La conflictivitat també pot venir determinada per la confrontació entre grups antagònics. En alguns casos, els actors no es mobilitzen únicament per defensar una determinada causa, sinó també per confrontar-se amb els seus adversaris i disputar-los la presència i el control de l’espai públic, com ha passat en episodis com el del Fossar o el de Núcleo Nacional. En aquest context, l’espai públic es converteix en un àmbit de disputa política i simbòlica, en què la capacitat d’ocupar-lo, mantenir-lo i impedir-ne l’ocupació per part de l’adversari esdevé també un objectiu de la mobilització.
Aquest nou escenari requerirà un seguiment específic de l’evolució de la protesta i de la conflictivitat en l’espai públic, que permeti identificar els nous actors, àmbits de conflicte i formes de mobilització, així com les seves possibles afectacions sobre la convivència, la seguretat i l’ordre públic.
Deixa un comentari