Segurament

Un dels aspectes més rellevants de l’actual escenari bèl·lic a l’Iran és com afecta aquest conflicte la Xina. La República Islàmica ha estat, des de fa anys, un soci energètic i geopolític molt rellevant per al país asiàtic. A més de ser un destacat proveïdor de petroli, la seva situació geogràfica permetia explorar corredors logístics terrestres alternatius per a les mercaderies xineses cap a Europa. Des de la perspectiva militar, l’Iran ha estat també un component rellevant en l’eix constituït juntament amb Rússia, en contraposició als EUA i els seus aliats regionals. Per això, la resposta continguda de la Xina resulta especialment eloqüent.

La Xina, un soci influent però sense compromisos militars

La posició de la Xina com a contrapès als EUA en l’àmbit militar ha quedat en qüestió. Davant un atac dirigit a infraestructures militars i nuclears iranianes, la resposta xinesa s’ha limitat a condemnes retòriques i reiteracions de la necessitat de respectar la sobirania.

En els bombardejos de juny de 2025, la Xina va mantenir un to baix respecte a la intervenció de la coalició americana-israeliana. En aquell moment es podia inferir que el caràcter limitat de l’acció militar havia motivat una resposta que buscava un escenari de desescalada més favorable a Pequín. Però en l’actual escenari, la seva passivitat pot tenir conseqüències reputacionals a escala global.

La Xina és una gran potència econòmica, comercial, industrial, tecnològica i diplomàtica que ha tornat a ocupar el pes global i la rellevància que la seva demografia, cultura i història li confereixen. Però, en l’àmbit militar, encara està lluny d’igualar la capacitat dels EUA. En un món més caòtic i interconnectat, la falta de resposta xinesa pot afectar la seva percepció com a contrapès als EUA. Països del Sud Global o de l’Àsia que contemplaven un basculament cap al bloc Sino-Rus poden percebre que la Xina evita compromisos militars directes. Pequín projecta una imatge de soci militarment poc fiable, sense voluntat aparent d’evitar una acció contra el seu principal aliat.

Diversos analistes assenyalen que, malgrat aquesta aparent aliança, la Xina fa temps que contempla amb escepticisme la capacitat militar i la determinació real dels iranians i els seus proxies. De la mateixa manera, els acords econòmics i les inversions en infraestructures no avançaven amb la rapidesa esperada pel gegant asiàtic. Sigui com sigui, la Xina ha demostrat que no assumeix obligacions militars directes davant els interessos dels EUA.

La superioritat aeronaval dels EUA i el missatge a Taiwan

L’atac contra l’Iran arriba després d’uns mesos de fortes tensions al mar de la Xina, amb maniobres al límit al voltant de l’illa de Taiwan i després que la relació entre la Xina i el Japó hagi arribat al seu punt més baix en dècades. Aquestes tensions han anat acompanyades de cessaments a la cúpula de l’exèrcit xinès per diferències en la qüestió taiwanesa.

En aquest context, el desplegament aeronaval dels EUA posa també de relleu la seva capacitat tecnològica en guerra electrònica. L’atac a Veneçuela i la detenció de Maduro han estat interpretats com una prova limitada d’aquesta capacitat, però no constitueixen una evidència concloent de superioritat global. A l’Iran, la coalició EUA-Israel ha pogut penetrar defenses aèries i degradar infraestructures, mostrant diferències operatives que Pequín ha de considerar.

La campanya EUA-Israel —basada en la penetració de defenses aèries i la degradació de comandaments, ports i bases— exhibeix una superioritat aeronaval que Pequín no pot ignorar. Per a l’Exèrcit Popular, la diferència tecnològica i operativa és evident: les operacions a llarga distància, la sostenibilitat logística i la integració aliada recorden que el poder naval nord-americà segueix sent decisiu.

La nova doctrina militar nord-americana sembla haver-se desprès dels pressupòsits que les darreres dècades impregnaven les seves intervencions. No va de justícia, ni de democràcia, ni de garantir les regles del joc; va de defensar els interessos propis a qualsevol part del món. Es busca el màxim impacte amb el cost humà més baix. Aquesta és una lògica que Xi i Putin entenen a la perfecció.

Des d’aquesta perspectiva s’incrementa l’efecte dissuasiu sobre Taiwan. Amb aliats regionals com el Japó o les Filipines, i la superioritat militar i tecnològica dels EUA, la Xina ha de recalcular els escenaris i els costos de fer efectives les seves pretensions sobre la illa.

Vulnerabilitats energètiques i el dilema de l’estret d’Ormuz

La Xina compra una part significativa del petroli iranià, tot i que representa només un percentatge moderat del seu consum energètic total. Aquesta dependència no és només una qüestió de volum: és, sobretot, una oportunitat per accedir a un productor sancionat.

La Xina ha sabut diversificar les seves fonts energètiques equilibrant els recursos provinents del carbó, el petroli, l’energia nuclear i les renovables. Tot i això, encara és força dependent del petroli que ve dels països del golf Pèrsic, una dependència que l’exposa a la navegació per l’estret d’Ormuz.

En aquest context, la petició de Trump perquè la Xina participi en garantir la navegació genera un dilema geopolític: si no s’implica, pot tenir conseqüències en l’abastament de petroli; si ho fa, afectarà les seves relacions futures amb l’Iran.

Rússia, la gran guanyadora simètrica

La Nova Ruta de la Seda terrestre es pot veure afectada. Tot i que el comerç entre la Xina i Europa continua depenent majoritàriament de les rutes marítimes, l’Iran ocupa una posició potencialment rellevant en alguns corredors logístics que connecten l’Àsia Central amb Turquia i Europa. Si la regió esdevé més inestable, aquests projectes poden perdre atractiu o retardar-se, obligant Pequín a reforçar altres rutes a través d’Àsia Central, Rússia o altres països asiàtics. No és casual que, pocs dies abans de l’atac a l’Iran, es produís una escalada entre el Pakistan i l’Afganistan.

De moment, l’atac dels EUA a l’Iran pot afeblir la posició estratègica de la Xina i empodera Rússia a l’Euràsia del segle XXI, on Moscou emergeix com a beneficiària clara, modificant la dinàmica Sino-Russa en els àmbits energètic, logístic i militar.

L’escenari probable és una coexistència entre la Xina i Rússia més tensa, amb Pequín havent de cedir terreny a Moscou per estabilitzar les seves necessitats. L’atac a l’Iran no només afebleix l’estratègia de diversificació xinesa, sinó que reforça l’eix Moscou-Pequín sota condicions més favorables per a la diplomàcia i els interessos de Rússia.