Segurament

MARCO RUBIO, SECRETARI D’ESTAT

SECRETARI RUBIO: Moltes gràcies. Avui ens reunim aquí com a membres d’una aliança històrica, una aliança que va salvar i va canviar el món. Quan aquesta conferència va començar el 1963, hi havia una nació —en realitat, un continent— dividida contra si mateixa. La línia entre el comunisme i la llibertat travessava el cor d’Alemanya. Les primeres filferrades del Mur de Berlín s’havien aixecat tot just dos anys abans.

I només uns mesos abans d’aquella primera conferència, abans que els nostres predecessors es reunissin per primer cop aquí, a Munic, la crisi dels míssils a Cuba havia portat el món al límit de la destrucció nuclear. Malgrat que la Segona Guerra Mundial encara era fresca en la memòria de nord-americans i europeus per igual, ens trobàvem davant d’una nova catàstrofe mundial, una amb el potencial d’un nou tipus de destrucció, més apocalíptica i definitiva que qualsevol altra en la història de la humanitat.

En el moment d’aquella primera reunió, el comunisme soviètic estava en marxa. Milers d’anys de civilització occidental penjaven d’un fil. En aquell moment, la victòria estava lluny de ser certa. Però ens impulsava un propòsit comú. No només ens unia allò contra el que lluitàvem, sinó també allò pel que lluitàvem. I junts, Europa i els Estats Units van prevaldre i es va reconstruir un continent. Els nostres pobles van prosperar. Amb el temps, els blocs de l’est i de l’oest es van reunificar. Una civilització va tornar a estar completa.

L’infame mur que havia dividit aquesta nació en dos va caure, i amb ell un imperi malvat, i l’est i l’oest van tornar a ser un. Però l’eufòria d’aquest triomf ens va portar a una il·lusió perillosa: que havíem entrat, i cito, “en la fi de la història”; que totes les nacions serien ara democràcies liberals; que els llaços creats pel comerç i els negocis substituirien la nacionalitat; que l’ordre mundial basat en normes —un terme molt suat— substituiria l’interès nacional; i que ara viuríem en un món sense fronteres en què tots seríem ciutadans del món.

Era una idea absurda que ignorava tant la natura humana com les lliçons de més de 5.000 anys de història documentada. I ens ha costat molt car. En aquest engany, vam abraçar una visió dogmàtica del lliure comerç i sense restriccions, fins i tot quan algunes nacions protegien les seves economies i subvencionaven les seves empreses per soscavar sistemàticament les nostres, tancant les nostres fàbriques, cosa que va provocar la desindustrialització de gran part de les nostres societats, la deslocalització de milions de llocs de treball de classe mitjana i treballadora a l’estranger i el lliurament del control de les nostres cadenes de subministrament crítiques a adversaris i rivals.

Cada vegada més, hem encarregat a l’exterior la nostra sobirania a institucions internacionals, mentre que moltes nacions han invertit en enormes estats del benestar a costa de mantenir la seva capacitat de defensar-se. Això, fins i tot quan altres països han invertit en el desenvolupament militar més ràpid de tota la història de la humanitat i no han dubtat a utilitzar el poder dur per perseguir els seus propis interessos. Per apaivagar una secta climàtica, ens hem imposat polítiques energètiques que estan empobrint la nostra població, mentre que els nostres competidors exploten el petroli, el carbó, el gas natural i qualsevol altra cosa, no només per impulsar les seves economies, sinó per utilitzar-los com a palanca contra la nostra.

I en la nostra recerca d’un món sense fronteres, vam obrir les nostres portes a una onada de migració massiva sense precedents que amenaça la cohesió de les nostres societats, la continuïtat de la nostra cultura i el futur del nostre poble. Vam cometre aquests errors junts i ara, junts, tenim l’obligació davant del nostre poble d’afrontar aquests fets i tirar endavant, per reconstruir.

Sota la presidència de Trump, els Estats Units d’Amèrica tornaran a assumir la tasca de renovació i restauració, impulsats per una visió d’un futur tan orgullós, sobirà i vital com el passat de la nostra civilització. I tot i que estem preparats, si cal, per fer-ho sols, la nostra preferència i la nostra esperança és fer-ho juntament amb vostès, els nostres amics aquí a Europa.

Els Estats Units i Europa hem d’estar junts. Els Estats Units es van fundar fa 250 anys, però les seves arrels van començar aquí, en aquest continent, molt abans. L’home que es va establir i va construir la nació en què vaig néixer va arribar a les nostres costes portant amb ell els records, les tradicions i la fe cristiana dels seus avantpassats com una herència sagrada, un vincle infrangible entre el vell món i el nou.

Formem part d’una mateixa civilització: la civilització occidental. Estem units pels llaços més profunds que poden compartir les nacions, forjats per segles d’història comuna, fe cristiana, cultura, patrimoni, llengua, ascendència i els sacrificis que els nostres avantpassats van fer junts per la civilització comuna que hem heretat.

I és per això que els nord-americans a vegades podem semblar un poc directes i urgents en els nostres consells. Per això el president Trump exigeix seriositat i reciprocitat als nostres amics aquí a Europa. La raó, amics meus, és perquè ens importa profundament. Ens importa profundament el seu futur i el nostre. I si a vegades discrepem, les nostres discrepàncies provenen de la nostra profunda preocupació per una Europa amb la qual estem connectats, no només econòmicament, no només militarment. Estem connectats espiritualment i estem connectats culturalment. Volem que Europa sigui forta. Creiem que Europa ha de sobreviure, perquè les dues grans guerres del segle passat ens serveixen com a recordatori constant que, en última instància, el nostre destí està i estarà sempre entrellaçat amb el seu, perquè sabem (aplaudiments), perquè sabem que el destí d’Europa mai serà irrellevant per al nostre.

La seguretat nacional, tema principal d’aquesta conferència, no es redueix a una sèrie de qüestions tècniques: quant gastem en defensa o on, com la despleguem… Són qüestions importants, sens dubte, però no són les fonamentals. La pregunta fonamental que hem de respondre des del principi és què és exactament el que defensem, perquè els exèrcits no lluiten per abstraccions. Els exèrcits lluiten per un poble; els exèrcits lluiten per una nació. Els exèrcits lluiten per un estil de vida. I això és el que defensem: una gran civilització que té totes les raons per estar orgullosa de la seva història, confiada en el seu futur i que aspira a ser sempre mestressa del seu propi destí econòmic i polític.

Va ser aquí, a Europa, on van néixer les idees que van sembrar les llavors de la llibertat que van canviar el món. Va ser aquí, a Europa, on… el món… que va donar al món l’Estat de dret, les universitats i la revolució científica. Va ser aquest continent el que va produir el geni de Mozart i Beethoven, de Dant i Shakespeare, de Miquel Àngel i Da Vinci, dels Beatles i els Rolling Stones. I aquest és el lloc on les voltes de la Capella Sixtina i les altíssimes agulles de la gran catedral de Colònia no només donen testimoni de la grandesa del nostre passat o de la fe en Déu que va inspirar aquestes meravelles. També presagien les meravelles que ens esperen en el futur. Però només si ens sentim orgullosos del nostre patrimoni i d’aquesta herència comuna podrem començar junts la tasca d’imaginar i donar forma al nostre futur econòmic i polític.

La desindustrialització no era inevitable. Va ser una elecció política conscient, una iniciativa econòmica que va durar dècades i que va despullar les nostres nacions de la seva riquesa, la seva capacitat productiva i la seva independència. I la pèrdua de la sobirania de la nostra cadena de subministrament no va ser conseqüència d’un sistema de comerç mundial pròsper i saludable. Va ser una ximpleria. Va ser una transformació ximple, però voluntària, de la nostra economia que ens va deixar dependents d’altres per satisfer les nostres necessitats i perillosament vulnerables a les crisis.

La migració massiva no és, ni ha estat, una preocupació marginal amb poques conseqüències. Va ser i continua sent una crisi que està transformant i desestabilitzant les societats de tot l’occident. Junts podem reindustrialitzar les nostres economies i reconstruir la nostra capacitat per defensar els nostres pobles. Però la feina d’aquesta nova aliança no s’ha de centrar únicament en la cooperació militar i en recuperar les indústries del passat. També s’ha de centrar a avançar junts en els nostres interessos mutus i noves fronteres, alliberant el nostre enginy, la nostra creativitat i el nostre esperit dinàmic per construir un nou segle occidental. Els viatges espacials comercials i la intel·ligència artificial d’avantguarda; l’automatització industrial i la fabricació flexible; la creació d’una cadena de subministrament occidental per a minerals crítics que no sigui vulnerable a l’extorsió d’altres potències; i un esforç unificat per competir per la quota de mercat en les economies del sud global. Junts no només podem recuperar el control de les nostres pròpies indústries i cadenes de subministrament, sinó que també podem prosperar en les àrees que definiran el segle XXI.

Però també hem de controlar les nostres fronteres nacionals. Controlar qui i quantes persones entren als nostres països no és una expressió de xenofòbia. No és odi. És un acte fonamental de sobirania nacional. I no fer-ho no és només una renúncia a un dels nostres deures més bàsics envers el nostre poble. És una amenaça urgent per al teixit de les nostres societats i la supervivència de la nostra civilització en si mateixa.

I, finalment, ja no podem anteposar l’anomenat ordre mundial als interessos vitals dels nostres pobles i les nostres nacions. No necessitem abandonar el sistema de cooperació internacional que vam crear, ni desmantellar les institucions mundials de l’antic ordre que vam construir junts. Però cal reformar-les. Cal reconstruir-les.

Per exemple, les Nacions Unides continuen tenint un enorme potencial per ser una eina de bé al món. Però no podem ignorar que avui dia, en els assumptes més urgents que se’ns plantegen, no tenen respostes i pràcticament no han exercit cap paper. No van poder resoldre la guerra a Gaza. En canvi, va ser el lideratge nord-americà el que va alliberar els captius dels bàrbars i va aconseguir una fràgil treva. No ha resolt la guerra a Ucraïna. Va caldre el lideratge nord-americà i la col·laboració amb molts dels països aquí presents avui per asseure ambdues parts a la taula a la recerca d’una pau que encara continua sent esquiva.

Va ser incapaç de frenar el programa nuclear dels clergues xiïtes radicals de Teheran. Per a això van caldre 14 bombes llançades amb precisió des de bombarders nord-americans B-2. I va ser incapaç de fer front a l’amenaça per a la nostra seguretat que suposa un dictador narcoterrorista a Veneçuela. En canvi, van caldre les forces especials nord-americanes per portar aquest fugitiu davant la justícia.

En un món perfecte, tots aquests problemes i molts més es resoldrien mitjançant diplomàtics i resolucions enèrgicament formulades. Però no vivim en un món perfecte i no podem continuar permetent que aquells que amenacen de forma descarada i oberta els nostres ciutadans i posen en perill la nostra estabilitat global s’escudin rere abstraccions del dret internacional que ells mateixos infringeixen habitualment.

Aquest és el camí que han emprès el president Trump i els Estats Units. És el camí al qual els demanem que s’uneixin aquí a Europa. És un camí que hem recorregut junts abans i que esperem tornar a recórrer junts de nou. Durant cinc segles, abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’occident s’havia expandit: els seus missioners, els seus pelegrins, els seus soldats i els seus exploradors van sortir de les seves costes per creuar oceans, establir-se en nous continents i construir vastos imperis que s’estenien per tot el globus.

Però el 1945, per primera vegada des de l’època de Colom, estava entrant en declivi. Europa estava en ruïnes. La meitat vivia rere un teló d’acer i la resta semblava que aviat seguiria els seus passos. Els grans imperis occidentals havien entrat en un declivi terminal, accelerat per les revolucions comunistes atees i els aixecaments anticolonialistes que transformarien el món i cobririen amb la falç i el martell rojos vastes extensions del mapa en els anys següents.

En aquest context, llavors com ara, molts van arribar a creure que l’era de domini occidental havia arribat a la seva fi i que el nostre futur estava destinat a ser un eco feble i fugaç del nostre passat. Però junts, els nostres predecessors van reconèixer que el declivi era una elecció, i va ser una elecció que es van negar a prendre. Això és el que vam fer junts un cop, i això és el que el president Trump i els Estats Units volen fer de nou ara, juntament amb vostès.

I per això no volem que els nostres aliats siguin febles, perquè això ens febleix a nosaltres. Volem aliats que puguin defensar-se per si mateixos, perquè cap adversari es vegi temptat a posar a prova la nostra força col·lectiva. Per això no volem que els nostres aliats es vegin lligats per la culpa i la vergonya. Volem aliats que estiguin orgullosos de la seva cultura i el seu patrimoni, que comprenguin que som hereus de la mateixa civilització gran i noble, i que, juntament amb nosaltres, estiguin disposats i siguin capaços de defensar-la.

I per això no volem que els nostres aliats racionalitzin l’statu quo trencat en lloc de reconèixer el que és necessari per arreglar-lo, perquè als Estats Units no ens interessa ser els cuidadors educats i ordenats del declivi controlat de l’occident. No busquem separar-nos, sinó revitalitzar una vella amistat i renovar la civilització més gran de la història de la humanitat. El que volem és una aliança revitalitzada que reconegui que el que ha afligit les nostres societats no és només un conjunt de males polítiques, sinó un malestar de desesperança i complaença. Una aliança, l’aliança que volem, és aquella que no es paralitza per la por: la por al canvi climàtic, la por a la guerra, la por a la tecnologia. En canvi, volem una aliança que es llanci amb valentia cap al futur. I l’única por que tenim és la por a la vergonya de no deixar les nostres nacions més orgulloses, més fortes i més riques per als nostres fills.

Una aliança disposada a defensar el nostre poble, a salvaguardar els nostres interessos i a preservar la llibertat d’acció que ens permet forjar el nostre propi destí, no una que existeixi per gestionar un estat del benestar global i expiar els suposats pecats de generacions passades. Una aliança que no permeti que el seu poder sigui encarregat a l’exterior, restringit o subordinat a sistemes que escapen al seu control; una aliança que no depengui d’altres per satisfer les necessitats fonamentals de la seva vida nacional; i una aliança que no mantingui la cortesa pretensió que la nostra forma de vida és només una entre moltes i que demana permís abans d’actuar. I, sobretot, una aliança basada en el reconeixement que nosaltres, l’occident, hem heretat junts quelcom que és únic, distintiu i irremplaçable, perquè això, al cap i a la fi, és la base mateixa del vincle transatlàntic.

Actuant junts d’aquesta manera, no només ajudarem a recuperar una política exterior assenyada, sinó que ens retornarà un sentit més clar de nosaltres mateixos. Ens retornarà un lloc al món i, en fer-ho, reprendrà i dissuadirà les forces de la destrucció de la civilització que avui amenacen tant els Estats Units com Europa.

Així doncs, en un moment en què els titulars anuncien la fi de l’era transatlàntica, que quedi clar per a tothom que aquest no és el nostre objectiu ni el nostre desig, perquè per a nosaltres, els nord-americans, la nostra llar pot estar a l’Hemisferi Occidental, però sempre serem fills d’Europa. (Aplaudiments).

La nostra història va començar amb un explorador italià l’aventura del qual cap a allò desconegut per descobrir un nou món va portar el cristianisme a Amèrica i es va convertir en la llegenda que va definir la imaginació de la nostra nació pionera.

Les nostres primeres colònies van ser fundades per colons anglesos, als quals devem no només l’idioma que parlem, sinó tot el nostre sistema polític i jurídic. Les nostres fronteres van ser modelades pels escocesos-irlandesos, aquell clan orgullós i cordial de les colines d’Ulster que ens va donar Davy Crockett, Mark Twain, Teddy Roosevelt i Neil Armstrong.

El nostre gran cor de l’Oest Mitjà va ser construït per grangers i artesans alemanys que van transformar planes buides en una potència agrícola mundial i, per cert, van millorar dràsticament la qualitat de la cervesa nord-americana. (Rialles).

La nostra expansió cap a l’interior va seguir els passos dels comerciants de pells i exploradors francesos els noms dels quals, per cert, encara adornen els senyals dels carrers i els noms de les ciutats de tot el vall del Mississipi. Els nostres cavalls, els nostres ranxos, els nostres rodeos, tot el romanticisme de l’arquetip del vaquer que es va convertir en sinònim de l’Oest americà, van néixer a Espanya. I la nostra ciutat més gran i emblemàtica s’anomenava Nova Amsterdam abans de passar a anomenar-se Nova York.

Sabien que l’any en què es va fundar el meu país, Lorenzo i Catalina Geroldi vivien a Casale Monferrato, al Regne de Piemont-Sardenya? I José i Manuela Reina vivien a Sevilla (Espanya). No sé què sabien, si és que sabien res, sobre les 13 colònies que havien obtingut la seva independència de l’Imperi Britànic, però hi ha una cosa de la qual n’estic segur: mai s’haurien pogut imaginar que, 250 anys després, un dels seus descendents directes estaria avui aquí, en aquest continent, com a cap diplomàtic d’aquella jove nació. I, així i tot, aquí estic, recordant la meva pròpia història, que ens recorda que les nostres històries i els nostres destins sempre estaran vinculats.

Junts vam reconstruir un continent destrossat després de dues guerres mundials devastadores. Quan ens vam veure dividits un cop més pel teló d’acer, l’occident lliure es va unir als valents dissidents que lluitaven contra la tirania a l’est per derrotar el comunisme soviètic. Hem lluitat els uns contra els altres, després ens hem reconciliat, després hem lluitat, i després ens hem reconciliat de nou. I hem sagnat i mort junts als camps de batalla, des de Kapyong fins a Kandahar.

I avui soc aquí per deixar clar que els Estats Units estan traçant el camí cap a un nou segle de prosperitat i que, un cop més, volem fer-ho al vostre costat, els nostres estimats aliats i els nostres amics més antics. (Aplaudiments).

Volem fer-ho al vostre costat, amb una Europa orgullosa del seu patrimoni i de la seva història; amb una Europa que té l’esperit creador de la llibertat que va enviar vaixells a mars inexplorats i va donar origen a la nostra civilització; amb una Europa que té els mitjans per defensar-se i la voluntat de sobreviure. Hem d’estar orgullosos del que hem aconseguit junts en l’últim segle, però ara hem d’afrontar i aprofitar les oportunitats d’un de nou, perquè l’ahir s’ha acabat, el futur és inevitable i el nostre destí conjunt ens espera. Gràcies. (Aplaudiments).

PREGUNTA: Sr. Secretari, no estic segur de si ha sentit el sospir de guany que s’ha produït en aquesta sala quan hem escoltat el que jo interpretaria com un missatge de tranquil·litat, de col·laboració. Ha parlat vostè de les relacions entrellaçades entre els Estats Units i Europa, cosa que em recorda les declaracions fetes fa dècades pels seus predecessors quan el debat era: és realment els Estats Units una potència europea?, és els Estats Units una potència a Europa? Gràcies per oferir-nos aquest missatge de tranquil·litat sobre la nostra associació.

En realitat, aquesta no és la primera vegada que Marco Rubio assisteix a la Conferència de Seguretat de Munic, ja hi ha estat un parell de vegades, però és la primera vegada que ho fa com a Secretari d’Estat. Així que, gràcies de nou. Només ens queden un parell de minuts ara per a unes poques preguntes i, si m’ho permeten, hem recopilat preguntes del públic.

Una de les qüestions clau aquí ahir, avui, és, per descomptat, la qüestió de com abordar la guerra a Ucraïna. Molts de nosaltres, en els diàlegs mantinguts durant l’últim dia, les últimes 24 hores, hem expressat la nostra impressió que els russos —permetin-me expressar-ho de manera col·loquial— estan guanyant temps, no estan realment interessats a assolir un acord significatiu. No hi ha indicis que estiguin disposats a transigir en cap dels seus objectius maximalistes. Si és possible, ofereixi’ns la seva avaluació de la situació actual i de cap a on creu que podem avançar.

SECRETARI RUBIO: Bé, crec que en aquest moment ens trobem en una situació en què els problemes que cal resoldre… aquí ve la bona notícia. La bona notícia és que els problemes que cal resoldre per posar fi a aquesta guerra s’han reduït. Aquesta és la bona notícia. La mala notícia és que s’han reduït a les qüestions més difícils de resoldre, i encara queda feina per fer en aquest aspecte. Entenc el seu punt de vista, però la resposta és que no ho sabem. No sabem si els russos realment volen posar fi a la guerra; ells diuen que sí, però no sabem en quins termes estan disposats a fer-ho ni si podem trobar termes que siguin acceptables per a Ucraïna i que Rússia sempre estigui disposada a acceptar. Però continuarem provant-ho.

Mentrestant, tota la resta continua succeint. Els Estats Units han imposat sancions addicionals al petroli rus. En les nostres converses amb l’Índia, hem aconseguit el seu compromís de deixar de comprar més petroli rus. Europa ha pres la seva sèrie de mesures per seguir endavant. Continua el Programa Pearl, en què es ven armament nord-americà per a la guerra d’Ucraïna. Així que tot això continua endavant. Res no s’ha aturat mentrestant. Així que no cal guanyar temps en aquest sentit.

El que no podem respondre, però continuarem provant-ho, és si hi ha un resultat amb el qual Ucraïna pugui viure i que Rússia accepti. I jo diria que fins ara ha estat difícil d’assolir. Hem avançat en el sentit que, per primera vegada, crec que en anys, almenys a nivell tècnic, va haver-hi oficials militars de totes dues parts que es van reunir la setmana passada, i hi haurà… i hi haurà noves reunions dimarts, tot i que potser no és el mateix grup de persones.

Miren, continuarem fent tot el possible per exercir aquest paper de posar fi a la guerra. No crec que ningú en aquesta sala s’oposi a una solució negociada per a aquesta guerra, sempre que les condicions siguin justes i sostenibles. Això és el que pretenem aconseguir, i continuarem intentant-ho, fins i tot encara que continuïn passant totes aquestes altres coses pel que fa a les sancions i demés.

PREGUNTA: Moltes gràcies. Estic segur que, si tinguéssim més temps, hi hauria moltes preguntes sobre Ucraïna. Però permetin-me concloure amb una pregunta sobre un tema completament diferent. El pròxim ponent, que intervindrà en uns minuts, serà el ministre d’Exteriors de la Xina. Quan vostè ocupava el seu escó al Senat, senyor, la gent el considerava una mena de falcó respecte a la Xina.

SECRETARI RUBIO: També ells.

PREGUNTA: També ells?

SECRETARI RUBIO: Sí.

PREGUNTA: Sabem que d’aquí a uns dos mesos se celebrarà una cimera entre el president Trump i el president Xi Jinping. Expliqui’ns quines són les seves expectatives. És optimista?, creu que es pot arribar a un “acord” amb la Xina?, què n’espera?

SECRETARI RUBIO: Bé, jo diria el següent: les dues economies més grans del món, dues de les grans potències del planeta, tenim l’obligació de comunicar-nos amb elles i dialogar, igual que molts de vostès a nivell bilateral. Vull dir que seria una mala pràctica geopolítica no mantenir converses amb la Xina. Diria el següent: atès que som dos grans països amb enormes interessos globals, els nostres interessos nacionals sovint no coincidiran. Els seus interessos nacionals i els nostres no coincidiran, i li devem al món intentar gestionar-los el millor possible, evitant òbviament els conflictes, tant econòmics com pitjors. I això… és per això que és important per a nosaltres mantenir comunicacions amb ells en aquest sentit.

En aquelles àrees en què els nostres interessos coincideixen, crec que podem treballar junts per tenir un impacte positiu al món, i busquem oportunitats per fer-ho amb ells. Per tant, hem de mantenir una relació amb la Xina. I qualsevol dels països aquí representats avui haurà de mantenir una relació amb la Xina, sempre entenent que res del que acordem pot anar en detriment dels nostres interessos nacionals. I, francament, esperem que la Xina actuï en funció dels seus interessos nacionals, igual que esperem que tots els estats nació actuïn en funció dels seus interessos nacionals. L’objectiu de la diplomàcia és intentar sortejar aquells moments en què els nostres interessos nacionals entren en conflicte, sempre amb l’esperança de fer-ho de forma pacífica.

Crec que també tenim una obligació especial perquè qualsevol cosa que passi entre els Estats Units i la Xina en matèria comercial té implicacions mundials. Per tant, ens enfrontem a desafiaments a llarg termini que haurem d’afrontar i que seran motiu de fricció en la nostra relació amb la Xina. Això no només és vàlid per als Estats Units, sinó també per a l’occident en general. Però crec que hem d’intentar gestionar-los el millor possible per evitar friccions innecessàries, si és possible. No obstant això, ningú no es fa il·lusions. Existeixen alguns desafiaments fonamentals entre els nostres països i entre l’occident i la Xina que continuaran en el futur previsible per diverses raons, i són algunes de les coses en què esperem treballar juntament amb vostès.

PREGUNTA: Moltes gràcies Sr. Secretari. Se’ns ha acabat el temps. Sento no poder escoltar preguntes de tots els que en volen fer. Sr. Secretari d’Estat, gràcies per aquest missatge de seguretat. Crec que aquí a la sala s’aprecia molt. Oferim un aplaudiment. (Aplaudiments).

Text original a https://www.state.gov/releases/office-of-the-spokesperson/2026/02/secretary-of-state-marco-rubio-at-the-munich-security-conference/