La relació transatlàntica entra en una nova fase. Vivim un moment de transició profunda on el vincle entre els EUA i Europa —pilar de l’ordre occidental durant dècades— està canviant de forma irreversible. No és una ruptura sobtada, però sí un desplaçament del centre de gravetat que obliga Europa a replantejar-se el seu paper.
Com deia a les meves anàlisis sobre les prioritats de Trump en matèria de seguretat, el missatge és clar i transversal: els EUA no poden ser l’àrbitre global etern per protegir-nos.
La fi del paraigua americà
Durant gran part del segle XX i els inicis del XXI, els EUA van actuar com el garant de la seguretat europea. Van ser l’escut davant de la Guerra Freda i el paraigua que va permetre a Europa desenvolupar el seu estat del benestar sense haver de carregar amb el cost real de la defensa pròpia.
Però avui, enfront d’un món multipolar, Washington prioritza reptes que considera existencials: la Xina, l’Indopacífic, la tecnologia puntera i el control de les cadenes globals de subministrament. Aquest gir no és anecdòtic: significa que Europa deixa de ser automàticament el centre de la seva atenció i ha de començar a caminar amb les seves pròpies cames.
El miratge dels tres pilars
Europa ha viscut una fase daurada de prosperitat basada en tres pilars que semblaven sòlids, però que han resultat ser de fang:
- Seguretat garantida pels EUA (subcontractada).
- Energia barata i abundant, sovint procedent de Rússia.
- Obertura econòmica global i mercats sempre disponibles.
La guerra d’Ucraïna ha demostrat la fragilitat d’aquest esquema. Europa no va calcular el risc que suposava Putin, i Putin no va calcular el repte que suposava Ucraïna. Brussel·les va confiar que la interdependència econòmica seria suficient per contenir el Kremlin, mentre Moscou va creure que la vulnerabilitat europea i la rapidesa d’un blitz farien caure Kíev en pocs dies. Tots dos càlculs van fallar. El resultat és un conflicte que ha redefinit la seguretat europea i ha posat al descobert les nostres limitacions.
Actor o escenari?
Els EUA, amb governs molt diferents entre ells (de Obama a Trump, passant per Biden), ens envien el mateix missatge de fons: Europa ha d’assumir més responsabilitat. No és hostilitat; és una constatació de límits.
Això ens situa davant d’una pregunta ineludible: Europa vol ser actor o escenari? Potser per primera vegada des de 1945, el vell continent ha d’assumir que el seu futur exigeix decisions adultes i menys còmodes.
A vegades, ens quedem atrapats en gestos simbòlics. Ens esquincem les vestidures amb la nova directiva de seguretat o debatim amb solemnitat, però això amaga una realitat incòmoda: ens hem convertit en uns pedants que parlen des d’una superioritat moral sense posar els morts. Molts dels qui discutim no hem mesurat mai el cost real que suposa defensar la sobirania.
El preu de la sobirania
Assumir protagonisme té un cost clar que no podem obviar:
- Reforçar les capacitats de defensa pròpia.
- Desenvolupar una indústria estratègica i autonomia energètica real.
- Diversificar les cadenes de subministrament i les aliances polítiques.
Tot això requereix recursos, planificació i coherència. Però el preu de la vulnerabilitat és encara més alt.
Si fem servir una metàfora històrica, Occident és avui com un imperi amb dues capitals. Els EUA són la “capital oriental”: poderosa, vigilant les noves fronteres i adaptant-se ràpidament als reptes globals. Europa és la “capital occidental”: rica, cultural, plena de patrimoni i institucions, però amb unes muralles avui massa fràgils. El dilema és clar: podem quedar-nos com una regió acomodada i passiva, o podem reconstruir, reforçar i reinventar-nos.
El futur del vincle transatlàntic no està escrit, però és evident que l’equilibri que donàvem per fet s’està transformant. I això ens obliga a pensar amb més serenitat i lucidesa. Europa ha de decidir quin paper vol jugar en un món que ja no garanteix estabilitat sense cost ni compromís.
Segurament 
Deixa un comentari