Tal com analitzàvem a principis d’any en abordar les prioritats de Trump en matèria de seguretat, l’orientació de la nova administració nord-americana apuntava, des del primer moment, cap a un replantejament radical dels compromisos a l’exterior. Les filtracions d’aquest novembre de 2025 sobre l’anomenat “Pla de 28 punts” confirmen el canvi de paradigma: el retorn a la bilateralitat entre grans potències i la subordinació dels interessos europeus a una nova arquitectura.
El document, negociat entre Washington i Moscou sense la participació de Kíiv ni de Brussel·les, no és només un full de ruta per a l’alto el foc; és la constatació d’un nou equilibri de forces regional.
La informació disponible, avançada estructura l’acord en dos vectors principals que modifiquen substancialment l’status quo:
- La consolidació territorial: Es planteja la cessió de facto del Donbàs i Crimea. Tot i que s’ofereix a Ucraïna la possibilitat de no reconèixer formalment la pèrdua —una sortida diplomàtica per al consum intern—, la realitat sobre el terreny queda segellada amb l’aquiescència nord-americana.
- La contenció de capacitats: El punt més rellevant des de l’òptica de seguretat és la limitació imposada a l’Exèrcit ucraïnès. Es restringeix l’accés a armament avançat i es redueix el dimensionament de les seves forces a canvi de garanties de seguretat externes.
L’acord suposa un precedent complex per a l’estabilitat europea. Si fa temps parlàvem de com la crisi de Schengen i el cas alemany evidenciaven les costures internes de la Unió, aquest pla posa de manifest la irrellevància geopolítica europea en la resolució de conflictes al seu propi veïnatge.
Les implicacions d’aquest moviment són clares:
- S’estableix que l’alteració de fronteres mitjançant l’ús de la força militar pot consolidar-se si es disposa de la capacitat de resistència suficient. Això envia un missatge perillós a altres actors amb agendes revisionistes.
- Ucraïna passa de ser un actor que buscava integrar-se en l’arquitectura de defensa occidental a ser un estat amb la sobirania defensiva limitada, depenent de garanties de tercers.
- Rússia aconsegueix estabilitzar el seu front occidental i trencar la unitat d’acció euroatlàntica, mentre els EUA alliberen recursos per centrar-se en la competició al Pacífic.
Aquest escenari ens retorna a una reflexió que compartia recentment: la seguretat no es pot basar exclusivament en la protecció d’un tercer, per molt aliat que sigui. Quan les prioritats canvien a Washington, les garanties a Europa s’esvaeixen .
La ratificació del pla de 28 punts representaria una victòria parcial per a Moscou i una pèrdua relativa d’influència per a la UE. Però, sobretot, evidencia que en un escenari internacional cada vegada més hostil, la capacitat d’influència és inseparable de la capacitat autònoma de defensa i dissuasió. Per això, Europa ha d’accelerar el seu lideratge militar i assumir plenament la responsabilitat de garantir la pròpia seguretat.
Segurament 
Deixa un comentari