Segurament

La decisió presa el passat setembre pel govern alemany d’establir controls en totes les seves fronteres terrestres exigeix una reflexió a nivell europeu sobre la vigència i la viabilitat dels acords de Schengen. Aquests acords, signats el 1985 per cinc estats, es van anar ampliant progressivament fins a incloure la quasi totalitat dels estats membres i alguns associats com Noruega, Islàndia, Suïssa o Liechtenstein.
La seva entrada en vigor va suposar la desaparició dels controls terrestres entre els estats, la qual cosa va permetre el lliure moviment de les persones. Els acords i el conveni de Schengen incorporen l’obligació de compartir responsabilitats en matèria de seguretat i immigració a través d’una política de visats homogènia, de la vigilància compartida de les fronteres exteriors i de la cooperació policial.

En una primera aproximació, la decisió d’Alemanya pot semblar motivada pels bons resultats electorals de l’extrema dreta (AfD) a les darreres eleccions als Länder de Turíngia i Saxònia, celebrades una setmana després de l’atac gihadista a la ciutat de Solingen. L’atemptat va costar la vida a tres persones i l’autor va resultar ser un sirià que havia d’haver estat expulsat d’Alemanya. Tanmateix, les raons són molt més profundes i estructurals, com mostren les dades:

• En primer lloc, la decisió d’Alemanya és molt rellevant perquè va arribar en un moment en què vuit estats més tenen vigents mesures excepcionals de control de fronteres.

• En segon lloc, ho és perquè Alemanya és l’estat més poblat de la Unió Europea, pel seu pes econòmic i polític, per la seva situació geogràfica que la situa com un important encreuament al continent europeu i perquè, a banda, cal recordar que va ser un dels impulsors d’aquest acord.

És evident que en aquests moments la mesura té difícil aplicació real i que, com a actuació, respon més a una lògica discursiva de control que no pas a una regressió en la mobilitat de les persones. Ara com ara, la policia federal no disposa dels mitjans per fer-ho possible ni hi ha la voluntat política real que sigui una mesura que es desplegui amb tot el seu abast. Així, en les fronteres que ja tenen activades aquestes mesures, l’activitat policial ha estat més aviat testimonial i molt selectiva.

• En tercer lloc, és remarcable el fet que s’aprovés una modificació del Codi de fronteres Schengen el proppassat 24 de maig que, a més d’incloure la possibilitat d’harmonitzar mesures en crisis sanitàries, permet la reducció de punts fronterers, la introducció de controls terrestres fins a tres anys en determinats supòsits i el retorn immediat de persones detingudes en zones frontereres.

• En quart lloc, és rellevant el canvi en la freqüència amb què els estats han passat a activar aquesta mesura excepcional. D’acord amb els registres de la Comissió Europea, des de 2006 els estats membres han reintroduït 442 vegades els controls interiors: del 2006 al 2015 en 35 ocasions i del 2015 al 2024 han estat 417 vegades. Aquesta dada desmenteix definitivament el caràcter excepcional de la mesura.

A partir dels motius expressats pels estats en les seves comunicacions es pot afirmar que hi ha tres elements que justifiquen aquest canvi de pauta a partir del 2015:

• El primer, la crisi migratòria i d’asil conseqüència de les guerres a l’Iraq, Síria i l’Afganistan.

• El segon, l’eclosió del terrorisme gihadista amb els atemptats de París.

• El tercer es circumscriu a la crisi sanitària de la COVID i les limitacions d’entrada que els diferents països van prendre.

• A aquestes cal afegir-hi, des de la guerra d’Ucraïna, accions que pretenen mitigar l’espionatge rus i les seves mesures de desestabilització a través de la guerra híbrida.

Des d’una altra perspectiva, cal destacar que aquesta mesura la va prendre el govern encapçalat pel canceller Olaf Scholz, quan estava format per una coalició de tres partits: el Partit Socialdemòcrata (SPD), els liberals (FDP) i els verds (Bündnis 90/Die Grünen). El que suposa un gir destacable en aquest espectre polític en el propi plantejament ideològic i en l’alineació amb la política europea en matèries tan sensibles com la immigració, el dret d’asil i la seguretat interior.

L’Europa actual i els seus reptes estan molt lluny de la realitat en què cinc estats van signar l’acord i el conveni de Schengen.
La crisi de Schengen és un símptoma de la situació que afronta la Unió Europea: desbordada a l’hora de gestionar els fluxos migratoris i la pressió en les seves fronteres exteriors. Amb els centres d’internament d’estrangers i la xarxa d’acollida saturats i el col·lapse en la gestió de visats. Així com enormes dificultats burocràtiques i d’execució a l’hora d’expulsar persones del seu territori. Una crisi migratòria que es relliga amb la qüestió de la integració de les segones generacions i que ha enverinat la qüestió del terrorisme gihadista.

A aquesta situació d’excepcionalitat cal afegir-hi una arquitectura de cooperació policial clarament insuficient, construïda en base a una lògica transfronterera i de cooperació entre estats. Amb enormes dificultats per donar resposta més enllà de la lògica de cada estat i dels casos concrets. Amb iniciatives com Frontex o Europol, tutelades i limitades pels estats, que no permeten disposar d’un enfocament netament supraestatal. Una arquitectura que no respon als reptes de la globalització i dels delictes emergents transnacionals.

La crisi de Schengen és alhora una expressió d’una crisi de l’estat del benestar i de la prosperitat que impacta en les classes mitjanes i populars europees, que busquen certeses i seguretats. De l’aparició de noves formes de pobresa i d’exclusió social.

Però, per sobre de tot, és l’expressió de la falta de visió i de voluntats a l’hora d’aprofundir en la construcció de la Unió Europea. I de la contínua temptació de tornar a uns estats que generen miratges de seguretat i de control d’efímera persistència.

La decisió d’Alemanya d’ampliar els controls interns a la totalitat de les seves fronteres interiors no suposa una amenaça a la llibertat de moviment de persones, però evidencia, per sobre d’altres consideracions, la constatació de la necessitat d’un canvi en les polítiques migratòries i de seguretat a la Unió. Un canvi que afecta l’enfocament i, sobretot, les capacitats europees en aquesta matèria.

Enllaços d’interès

https://www.consilium.europa.eu/es/policies/schengen-area/
https://eur-lex.europa.eu/ES/legal-content/glossary/schengen-agreement-and-convention.html