Segurament

Amb la signatura de diverses ordres executives Donald Trump va assenyalar quines són les seves prioritats i el posicionament de la seva administració en matèria de seguretat per aquest mandat. Unes prioritats també recollides a la nota de premsa de la Casa Blanca sota l’epígraf Make America safe again i que el propi president va assenyalar en el seu discurs inaugural.

Aquestes prioritats passen pel control de la immigració il·legal, la lluita contra el crim organitzat –prioritàriament contra el narcotràfic- i, per últim, garantir l’eficàcia dels serveis d’emergència que han quedat en entredit després de la gestió de l’huracà Helene a Carolina del Nord i del recent incendi de Califòrnia.

Més enllà de l’ús d’una retòrica populista i grandiloqüent així com d’elements propis de la cultura política nord-americana els objectius marcats per Trump no difereixen excessivament dels que s’ha marcat la UE i en la que de manera idèntica hi trobem el control de les fronteres exterior, la lluita contra el crim organitzat i garantir la resposta a crisis i desastres naturals entre d’altres.

No obstant això la coincidència en els objectius no comporta una equivalència en les motivacions ni en els mitjans que es vulguin utilitzar. En aquest sentit el que resulta més rellevant de la proposta de Trump recau en els elements subjacents de la seva proposta.

El primer element a assenyalar és el caràcter prioritari de la seguretat tant pel que fa a l’aspecte formal com al material. Aquesta preeminència respon a motius electorals però també a motivacions profundes de la seva ideologia. Des d’una perspectiva genuïnament liberal l’estat té com a única raó de ser la de garantir la seguretat dels individus i aquesta és la primera de les seves obligacions.

En segon lloc, en la proposta política de Trump hi ha una voluntat de retornar als elements essencials i als valors fundacionals dels EEUU. Una proposta que es mou entre l’unilateralisme i l’aïllacionisme, i que de manera coherent comporta una oscil·lació de la rellevància de la seguretat exterior en favor de  la seguretat interior. Enlloc de posar ordre en el món cal garantir la llei i l’ordre als EEUU. I com s’ha assenyalat les principals amenaces a la llei i l’ordre   venen de la ma de la immigració irregular i del crim organitzat.

L’aïllacionisme exigeix guardar-se d’un mal que ve de fora. Pel que fa la seguretat el mal ve dels sud i travessa la frontera mexicana. D’aquesta manera l’amenaça és un element cohesionador i de distinció que permet traçar una línia divisòria entre els ciutadans nord-americans, la bona gent que viu en comunitats i l’ estranger irregular que ha devastat els EEUU amb la seva activitat criminal. En aquí l’equilibrisme dialèctic és màxim per fer compatible l’existència d’aquest enemic que ve de fora i les minories assentades al país en un país d’emigrants.

Resulta interessant observar com en sentit invers a l’habitual aquesta doctrina utilitza l’ensorrament de la distinció dins fora en matèria de seguretat per posar el focus bèl·lic en la seguretat interior. En aquest gir fonamenta la mobilització de tots els recursos federals en l’emergència nacional en la frontera sud i l’Enemy Act de 1798 per a l’expulsió  d’estrangers que siguin una amenaça per a la seguretat. 

Un tercer element que resulta destacable és l’increment de la valoració de l’amenaça que comporta el crim organitzat. El crim organitzat centra l’activitat federal en matèria de seguretat i ho fa amb un canvi significatiu: organitzacions com els cartels mexicans són considerats organitzacions terroristes. En matèria estrictament de seguretat és l’element més notori de la seva proposta en tant implícitament reconeix que el seu desenvolupament i creixement depassa els que han estat tradicionalment els objectius del crim organitzat. En altres paraules aquest plantejament reconeix la capacitat destructiva i subversiva d’aquests grups en l’ordre institucional. Per analogia el crim organitzat passa a constituir una amenaça a la seguretat nacional i per això és coherent aplicar l’Enemy Act. En definitiva ambdós constitueixen una amenaça híbrida que a diferència de l’habitual no té una naturalesa estatal.

Un quart element a destacar és que definitivament es produeix un decantament en la preferència dels drets de les víctimes i de la comunitat sobre els delinqüents. El model de garantia de drets i de reinserció penitenciària és vist com un model que produeix indefensió de la víctima. 

En cinquè lloc pel que fa a la proposta de garantir l’eficàcia dels serveis públics en matèria d’emergències es sustenta en dos pressupòsits que es poden resumir de la següent manera: hi ha hagut  ineficiència en els serveis d’emergència per la burocràcia i per la interferència ideològica en la seva gestió.  D’acord amb aquesta tesi malgrat que els pressupostos són els més elevats de la història aquests serveis són ineficients. Aquesta ineficàcia emana d’un mal comú en tots els serveis públics: una excessiva burocràcia i la falta de compromís en alguns servidors públics.

Per l’administració Trump hi hagut una utilització partidista de les institucions de seguretat que s’han posat al servei d’interessos personals o polítics. Quan es parla de la desmilitarització de les agencies es fa referència a la no utilització d’aquestes com a instrument de la lluita política o transformació ideològica.  Resulta evident que en aquest punt hi ha components personals i biogràfics en la seva relació amb el FBI però aquesta visió va més enllà de utilització partidista de la lluita política i se situa alhora en el qüestionament de l’eficàcia de la discriminació positiva en front de la meritocràcia tradicional.

A banda d’aquestes prioritats hi ha dos elements que tenen una significació important a l’hora d’acabar de definir la seva conceptualització de la seguretat i que fa referència a la seva visió punitiva davant del delicte. El primer és el de l’indult de les persones que fa 4 anys van assaltar el capitoli. Aquesta decisió se situa en un extrem de la justícia restaurativa i expressa la seva voluntat rehabilitadora de les persones condemnades en determinats supòsits. Per contra es proposa l’extensió de la pena de mort com a màxima expressió d’una resposta punitiva davant de determinats delictes.

En aquest punt assenyalar que en l’enfocament de Trump hi ha una despenalització de facto de la violència política. El dret d’expressió és un dret absolut que no està sotmès ni tan sols a la veritat. La seva retòrica situa la política paradoxalment en un estat de natura en el que tot s’hi val i tots lluiten contra tots. I per últim la llibertat individual és un dret inalienable.

Per acabar cal fer esment que la naturalesa federal dels EEUU, les seves dimensions i l’existència de més d’un centenar d’agències federals relacionades amb la seguretat així com uns  18 0000 cossos de policia mitigaran i modificaran a la pràctica aquesta visió. Unes mesures que arriben després d’un període en la que les estadístiques de la seguretat pública han millorat als EEUU.